POC A POC

Recordo que el meu pare em deia que, a mesura que s’anava fent gran, tot havia canviat molt perquè tot anava molt de pressa.

Ara que jo ja tinc la seva edat quan em deia això, no és per portar-li la contrària – a ell i a d’altra gent que també deien o diuen el mateix -, veig que sí que va passant el temps però no que les coses van canviant tan de pressa. Deixant, per un moment, els grans canvis que sí que estan provocant ‘els mercats’, és clar.

Vegem alguns exemples, amb el que fem cada dia. Anem al supermercat i encara hem de passar amb el carretó per la caixa per llegir amb el codi de barres – que massa cops no es pot llegir l’etiqueta i s’ha d’entrar el codi a mà - els productes que hem comprat. Quants anys fa que ho fem així?

Anem per l’autopista i per fer 200 kms., s’ha de parar 3 o 4 vegades per pagar. Això sí, s’ha canviat el cistellet de tirar-hi les monedes per un lector de targetes i – els més moderns - utilitzen una ‘via ràpida’ on un aparell lector identifica el conductor i li envia la factura a casa. Això funciona així fa més de 40 anys, quan es van fer – a casa nostra - les primeres autopistes.

Recordeu una cosa que es va dir ‘moneder electrònic’, que semblava que havia de revolucionar el que fem molts cops cada dia, com és el fer pagaments en metàl·lic? Algú que sí que volia avançar (anar de pressa?) se li va acudir aquesta meravellosa idea per no haver de portar monedes a la butxaca el que compra i rebre-les el que ven, però l’invent no va reeixir. D’això en déu fer ben bé més de 15 o 20 anys.

I el meravellós sistema de correus per enviar documents? Suposo que tots hem d’anar de tant en tant o massa sovint a l’oficina de correus per enviar un document ‘probatori’. Resulta que a l’era de l’Internet, del Feisbuc i del Tuiter on tots enviem i rebem dotzenes de correus electrònics cada dia, hem de posar un ‘burofax’ - quin nom més lleig - per ‘provar’ que enviem un document i que algú altre l’ha de rebre. Això no és que fa molts anys que funciona així, sinó que a mi em recorda l’època del ‘poni exprés’, aquell simpàtic sistema de correus a cavall de la Wells Fargo del segle XIX, que creuava els EUA de costa a costa.

I la pífia del vot per correu de la demarcació de Barcelona per a les eleccions del 20-N? Resulta que per aquest sistema de vot tan ‘modern’, els sol·licitants han de presentar-se primer a l’oficina de correus per rebre les paperetes a casa i votar 2 dies abans de les votacions ‘in situ’.

I no dic res, perquè m’allargaria molt, del sistema de comunicació de les administracions – sobretot la de justícia - amb els ciutadans...

Per exemple, quan augmentaria la productivitat de les empreses de logística i la gent que utilitza el cotxe per a la feina si apliqués la tecnologia – que ja existeix – per fer més fàcil la circulació per les autopistes (no anar més ràpid, i pagant igualment, és clar).

Què costa un ‘burofax’ (un d’anada i un altre de tornada), només de cost directe? 15 o 20 euros? Què costaria fer un ‘buromail’ per substituir un ‘burofax’?

Sabeu (saben les nostres autoritats) que hi ha una companyia catalana anomenada SCYTL, líder mundial en vot electrònic, que ven fins i tot als EUA, que fa anys que té solucionat el vot per correu i molts altres aspectes?

Esta bé que tinguem telèfons mòbils, Àifons, Àipads, Feisbuc, Tuiter, xarxes socials de tots tipus, etc., etc., però, més enllà d’aquesta tecnologia menor, jo reivindico la TECNOLOGIA en majúscules, per ajudar-nos a fer més fàcil el que fem cada dia.

Per tant, faig una crida als emprenedors tecnòlegs, perquè vagin de pressa i no tan a POC A POC - al contrari també del que Charles Chaplin (Charlot) va dir en reiterades ocasions “a poc a poc que tinc pressa” - per aplicar la TECNOLOGIA a la vida real. Queda molt per fer.

Supermercats

Els meus fills troben d’allò més lògic això d’anar al súper, agafar un carro i anar-lo omplint tot passejant pels passadissos. Tots sabem que amb el pas dels anys la canalla deixa de trobar interessant aquest exercici i un acostuma a fer la compra tot solet. També tots sabem que encara que la compra es faci amb una llista a la mà, sempre acaben apareixent al carro articles que un no sap ben bé com hi han anat a parar.

Els que tenim una certa edat  (ep, tampoc tants, eh!) encara recordem quan els barris estaven plens de botigues especialitzades. És evident que aquest teixit de comerç s’està extingint davant dels hípers, súpers,discounts , etc… En les últimes dècades hem vist créixer un model de distribució tan exitós que fins i tot s’arriba a estudiar  a les escoles de negocis.

  

Arribats a aquest punt, podríem analitzar i estudiar les tendències actuals i els comportaments dels clients: marca blanca, proximitat, ampliació de l’oferta,…  Amb tot, però, hi ha un producte que mai trobarem als súpers: les EMPRESES

Ja em perdonareu l’obvietat, però a vegades hem de recordar als nostres clients que les empreses no es venen als súpers. A veure: als súpers, després d’unes dures negociacions (segons m’expliquen els dels sector), el producte acaba apareixent al lineal (més amunt o més avall) amb un preu determinat. Si el vols i te n’agrada el preu, l’agafes. I si no, doncs passes de llarg. I si te’n vas al súper de la competència, al carrer de sota, la cosa funciona igual: un preu fix, si t’agrada bé i si no, també.

Cada empresa, però, és ÚNICA, no és comparable a cap altre. Fins i tot, una empresa no és comparable a ella mateixa en un altre període (per exemple, si seguiu el món de la telefonia i els smartphones, sabreu que la NOKIA de fa un parell d’anys no té res a veure amb la NOKIA d’avui; alguns fins i tot ja donen la companyia per morta).

Al final, aquesta unicitat és el que provoca una llarga negociació on es confronten els interessos de les dues parts. Les urgències, les necessitats, els interessos i ―sobretot― la capacitat de negociació de cada una de les parts, és la que acaba decidint el preu de la companyia.

Anar a comprar espaguetis, iogurts i tonyina és francament fàcil. Si voleu comprar ―o vendre― una companyia, deixeu-vos assessorar.