dimecres, 20 de juliol del 2011

Tempus fugit

Sempre hem sentit dir als avis que la vida passa volant: que no te n’adones, i de cop i volta comences a veure canalla al teu voltat. I el que és més fotut és que no són els teus fills, sinó els teus néts. De fet, la cultura clàssica ja ens ho diu: tempus fugit... 

Amb aquesta introducció, podríem continuar el post fent una lectura individual de tot plegat i presentar qualsevol llibre d'autoajuda molt de moda últimament: superació, autoconeixement, resiliència, creixement personal, etc. Ara bé, aquest blog pretén fer un seguit de reflexions al voltant de l’empresa i per tant deixarem la lectura individual per a altres publicacions.

La blogosfera és plena de posts parlant de la crisi i m’excuso per afegir-n’hi un altre. Si us he de ser franc, ja no recordo quan va començar aquesta "ditxosa" crisi. Alguns diuen que oficialment va començar amb la caiguda de Lehman Brothers, tot i que, lògicament, el “pollastre” s'estava coent des de feia mesos (segurament anys). Em trobo amb molta gent que davant d'aquest escenari, amb un exercici forçat d’optimisme, reacciona dient que cada dia que passa és un dia menys perquè sortim de la crisi (qui dia passa, any empeny que diu el refrany).

Una actitud passiva davant de la crisi és letal pel futur de la nostra companyia. És hora de prendre decisions. Ja!. Esperar que des de fora ens ho arreglin és un error. Esperar que el govern creï una subvenció és perdre el temps. Esperar que el mercat es normalitzi és no entendre res. Esperar que l'administració s'inventi una ajuda pública és d’il·lusos (però si no tenen un duro!). Esperar que els clients em truquin a la porta és una utopia. Esperar haver-nos fos les reserves de la companyia abans de reaccionar no té sentit.

Esperar...

Esperar és un error. Ja cal que ens afanyem. Cal prendre decisions, ja!

Tempus fugit!

divendres, 15 de juliol del 2011

Empresa, Persona i Cinema: Lideratge

Aquest és la primera entrada d’una sèrie que anomenarem “Empresa, Persona i Cinema”  i que té com a objectiu examinar la influència en el cinema dels valors de la persona i com aquets poden incidir en la gestió empresarial. En cada nova entrega s’estudiaran, a través de la dissecció d’una pel·lícula, uns valors determinats i la seva aplicació empresarial. L’objectiu d’aquesta secció no és fer cap critica de la qualitat d’una pel·lícula ja que això és feina de la premsa o revistes especialitzades. Aquí, la pel·lícula és el mitjà o el fil conductor del missatge que es vol transmetre. 

Per iniciar aquesta etapa, he triat un film que és ple de valors i perfils personals, i dels que en destaca un: el  LIDERATGE . El film és “12 Homes sense pietat” (12 Angry men), estrenada l’any 1957 sota la direcció de Sidney Lumet i amb història i guió de Reginald Rose. Els principals actors són Henry Fonda i Lee J. Coob. L’argument és un clàssic del cinema judicial, on un membre d’un jurat tracta de convèncer els altres 11 companys que reconsiderin la seva decisió sobre la culpabilitat de l’acusat. Amb un repartiment de luxe, la cinta tingué 4 candidatures als Oscars, entre elles la de millor pel·lícula i millor director. Sidney Lumet, va ser un director de cinema que va fer del compromís el principal argument de la seva filmografia. Al 1957, quan encara era inimaginable poder arribar a fer proves d’ADN, Lumet preparava una de les seves obres mestres: “12 Homes sense pietat”. On no arribava la ciència, ell aplicava la consciència.

A la pel·lícula Henry Fonda va prendre el cos i la veu del protagonista -l’únic membre del jurat -que es negava a condemnar a un home per la mera versió oficial- per sortir en defensa de l’esperit crític i de la capacitat de dissentir. La perseverança d’aquest dissident, que convenç els altres 11 de la innocència de l’acusat, convertint aquesta història en un referent en contra de la pena de mort. “12 Homes sense pietat”, és una obra claustrofòbica en la que Lumet esgota fins l’última possibilitat de la planificació, per emocionar l’espectador, sense que per això deixés de pensar. Aquest és, per altra banda, un dels valors més destacats de la seva manera d’entendre l’expressió fílmica. Les pel·lícules, en la seva opinió, havien de procurar entreteniment sense que això impedís el públic reflexionar sobre assumptes importants. Sidney Lumet va néixer a Filadèlfia el 25.06.1924 i va morir a Nova York el 09.04.2011.

Una bona pel·lícula s’ha de sostenir  en 3 pilars bàsics: una bona historia, un bon guió i un bon director. Si a tot això  hi afegim un bon càsting d’actors, tenim garantit un òptim resultat. És el cas del film que ens ocupa. A mi la cinta em captiva: l’he visionat moltes vegades i sempre i trobo matisos nous. Crec que hauria de ser exhibida, com a tema formatiu per als joves. Algú pot opinar, que més que personificar el LIDERATGE, la pel·lícula és un exemple de negociació, de solidaritat (amb un més que probable condemnat), de responsabilitat, de compromís, d’honestedat,... tots ell personificats en el paper de Henry Fonda. De fet, però, un líder ha de tenir els valors mencionats... i potser algun més. El perfil del líder és o ha de ser molt complert i no tots els que se’ls denomina líders, són mereixedors d’aquest preuat tribut nominatiu.

La pel·lícula té alguns fets o passatges de gran volada, el que jo denomino “moments de la veritat”. Un d’ells succeeix quan es fa la primera votació am un resultat decebedor per la posició del actor protagonista: 11 vots contra l'acusat (culpable) per només un a favor (innocent). Aquest resultat hauria fet abandonar la majoria, però Henry Fonda, com si fos una espècie d’àngel de la guarda del condemnat, pronúncia una frase que marca a la resta de la pel·lícula: “hem de parlar”. Una frase que es diu moltes vegades en el dia a dia de les nostres vides, tot i que –possiblement- sense la mateixa transcendència que a la pel·lícula. Amb aquesta actitud, Fonda ensenya el seu posicionament, marcant territori mantenint-se ferm en la seva opinió, rebatent opinions contràries, no cohibint-se davant les amenaces, començant a parlar, fent trontollar els criteris o les opinions dels altres, iniciant lentament la  tasca de convèncer un a un, tots els integrants del jurat. Quina gran labor, quins diàlegs, és una delícia veure com, amb dificultats, lluitant cada vot, intentant canviar cada opinió, poc a poc avança en la captació d’addictes. Això és lideratge, amb diàleg, amb convenciment, amb arguments es guanya la voluntat del grup, convertint un adversari en un seguidor dels arguments i de l’opinió del líder, aquí personificat en Henry Fonda.

Ara faig una pausa en la valoració de la pel·lícula, per parlar tècnicament de LIDERATGE, dels estils de lideratge, perquè no tots son iguals. Vull fer referència a un article publicat al Regio 7, del que n’és autor Marc Bernadich, cap d’estudis FUB Empresa. Aquest exposa que hi ha estil de lideratge autoritari, que a vegades se li dóna unes pinzellades de paternalisme. Aquest tipus es pot qualificar de quasi militar, els membres de l’equip que el viuen tenen clar el que s’espera d’ells, per tant redueix incerteses, encara que a la llarga genera malestar i desmotivació. Les persones que l’exerceixen solen ser molt quadriculades i planificadores, poc amants del risc i la creativitat, no toleren la divergència d’opinions i són poc donats a les habilitats socials i de competència, fets que els fa vèncer (no sempre), però no convèncer, a força de recordar el seu status jeràrquic (jo sóc el director, jo sóc el president…). A mi aquets, sincerament, em fan força llàstima.

Un altre estil de lideratge és aquell en que un dirigent es rodeja de gent molt competent i actua per convenciment, ja sigui perquè són persones que tenen do de gents, perquè en saben molt de temes determinats o perquè, senzillament, són els que treballen més. És un líder, doncs, que vetlla per les relacions i estats d’ànim dels companys i això pot esdevenir motivador.  Saber-ne molt també ajuda a liderar. En les organitzacions tothom sap qui és el que treu les castanyes del foc, quan cal. Ser un professional de vàlua extraordinària atorga lideratge.

En organitzacions d’alta volada, en les que hi conviuen diversos líders, es necessita una persona que els lideri, un super-lider, algú que en definitiva sintetitzi totes les virtuts comentades: és el que més en sap, el més efectiu i el que treballa més. El que acostuma a succeir és que aquesta persona disposa d’un discurs seductor que encaixa amb l’organització i fa que s’hi senti a gust i treballi eficientment amb objectius clars. D’aquesta manera les persones aprenen i aporten coses inimaginables , sota una direcció autoritària que pel contrari, penalitza tothom que surt del camí traçat.

Per tant, si us toca, amics lectors, en algun moment de la vida la difícil tasca que comporta el fet de liderar, feu una prospecció de les vostres habilitats i seleccioneu bé quin tipus de líder podeu esdevenir, defugiu de l’autoritarisme jeràrquic i assegureu-vos que jugueu el rol adequat. Aquesta serà la millor manera de treure el talent, a vegades latent, que segur que tenen els vostres companys i que portaran l’organització a l’èxit.

Per acabar, vull fer referència a alguns comentaris d’un líder com Rudolph W. Giuliani, alcalde de Nova York en el moment dels atemptats a les torres bessones. Diu Giuliani: “El lideratge no sorgeix del no res. Pot ensenyar-se, aprendre’s, desenvolupar-se (...) A la llarga sabràs quines tècniques i mètodes d’abordatge funcionen millor. Te les ensenyaran aquells en qui tu confies. Gran part  de la capacitat que tens per aconseguir que la gent faci el que ha de fer, dependrà del que percebin quan t’escolten i et miren. Han de veure algú més fort que ells, però també humà. El líders han de controlar les seves emocions, encara que es trobin sotmesos a pressions”. Giuliani, recomana treballar en equip i reconèixer els punts dèbils de cadascú, i afegeix que “ molts polítics acaben creient-se que han estat designats per Déu i que tots han d’estar d’acord amb les seves idees. Això és un greu error!”. Per últim ell diu, que no concep un líder sense principis, sense creences, aspecte que considera la base de tot. De totes maneres no pot evitar reconèixer que hi ha líders que han utilitzat les creences per guanyar-se el recolzament de la gent i, amb aquest poder, fer coses dolentes, per tant els valors i les creences estan despullats sinó van acompanyats d’un comportant ètic, tan important actualment en el món dels negocis i també de la política.

Realment ja com a punt final— en el moment actual és difícil ésser líder i més un líder bo, perquè també hi ha líders dolents o fins i tot tòxics. La situació de crisi a tots nivells, denota que aquets últims anys i també en l’actualitat hi ha hagut un excés de líders dolents i gent al seu voltant que ja hi anaven bé. Faig vots perquè sorgeixi una nova fornada de líders que ens ajudin a sortir del pou en que estem ficats, líders com el personatge d’en Henry Fonda, preparats, amb compromís, ètics, valents i disposats a lluitar pel que creuen.

Al següent post parlarem d’ESTRATÈGIA. Ho farem mitjançant la pel·lícula “Enric V”, produïda i dirigida per Laurence Olivier i la centrarem en la batalla d’Agincourt, emmarcada dins la Guerra dels Cent Anys.

Miquel Blanch
Senior Adviser de Dimensalia