"Siempre vais por delante, compañeros del cine"

Fa més de 4 mesos, vaig tenir la fortuna d’assistir a la preestrena de la multi-guardonada Pa Negre. Aquest contacte prematur amb la llavors desconeguda obra va fer que, sense cap dret, me la fes una mica meva i per això avui estic contenta, per això i perquè es tracta d’una pel·lícula extraordinària i en la recent cerimònia dels Goya s’ha fet justícia i això és sempre d’agrair. Però per si tot això no fos prou, entre tants reconeixements des de tots els mitjans, s’ha parlat de conceptes que em resulten familiars i em sembla interessant abordar.

A La Tertúlia del Matí de Catalunya Ràdio, fent referència a la pel·lícula, l’Albert Sàez ha dit que el triomf de Pa Negre representa un “cert canvi de mentalitat”. I que “Aquí, durant molts anys, s’ha lluitat per fer moltes petites pel·lícules, però en els últims 4 ó 5 anys, s’ha començat a entendre que perquè una indústria cinematogràfica funcioni s’han de fer apostes importants que tinguin capacitat d’interessar a tothom”. Em sembla molt adequada l’observació i penso que la idea de que tradicionalment s’ha optat per projectes de reduïdes dimensions es podria extrapolar a la indústria catalana en general, sigui cinematogràfica, metal·lúrgica o tèxtil. No tinc tant clar, però, que es pugui afirmar amb contundència que en els darrers anys s’hagi notat un canvi de mentalitat generalitzat a la indústria (fora de la cinematogràfica). En qualsevol cas, s’haurà de traslladar a tots els sectors aquesta reflexió que diu que perquè una indústria funcioni és obligat fer apostes importants que permetin arribar a tothom o, el que és el mateix, obtenir una massa crítica.

A la mateixa tertúlia i per acabar, l’Àlex Salmon ha dit una cosa, si pot ser, encara més interessant: “Un concepte que explica el que han de fer les cultures perquè siguin internacionals, universals, és l’imaginari. Si tu saps explicar bé el teu imaginari, la resta ve sol”. Això és el que nosaltres entenem per “Pensar en gran”.

La Isona Passola exclamava ahir, emocionada mentre agafava la seva estatueta, que “Siempre vais por delantes compañeros del cine” i jo també ho dic. Mentre ella feia referència al tema de la desinhibició de consumir art en llengua catalana jo faig referència a l’aposta per dur a terme grans projectes .

La banca… el millor client

Després de dinar amb el meu soci, Pere Font, la sobretaula gira al voltant de la dificultat d’aconseguir finançament. Si hem de ser sincers, la conversa no aporta cap novetat. De cop, però, el Pere comenta: “la gent es pensa que el banc és un proveïdor de diners, un proveïdor amb qui negociem unes dècimes en el percentatge d’interès, uns terminis, uns períodes de carència… Però no, el banc ha de ser el nostre millor client. Un client a qui cal vendre el projecte empresarial” 

Automàticament, em vénen al cap un seguit de fórmules molt sentides en els últims temps: pensaments disruptius, creativitat,... i fins i tot el llibre “Si funciona, cámbialo” de Franc Ponti  i J.M. Ferrer Arpí. Els que heu pogut llegir aquest llibre, ja sabeu el per què de la connexió: es tracta de qüestionar tot el que ens passa per davant, com per exemple que la banca ofereix serveis financers i les empreses en són clients.

Doncs sí, dir que la banca és el nostre client és una provocació i un plantejament disruptiu. El més bo del cas, però, és que és veritat!

A l’empresa, sempre estem dissenyant plans comercials, segmentant el mercat, pressupostant les vendes, imaginant campanyes de marketing i publicitat, planificant visites i rutes, establint polítiques de promoció, definint esquemes retributius per als comercials,... Tot el que sigui per col·locar el nostre producte.

Ara bé, qualsevol estratègia comercial no té sentit si l’empresa no existeix. I per tenir empresa ens cal un bon finançament. Necessitem diners per innovar, per fer recerca i desenvolupament, per generar nou producte, per obrir mercats,...

Animo els directors comercials (que saben vendre) i els directors financers (que saben de les necessitats financeres de l’empresa) a treballar conjuntament i a planificar una estratègia per anar a vendre el projecte empresarial a la banca. Fer un bon treball no és garantia d’èxit, però segur que no fer bé els deures ens abocarà al fracàs.